Antoni Rovira i Virgili

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 26 de novembre del 1882 – Perpinyà, 5 de desembre del 1949) fou un periodista, literat, historiador i també polític que, al costat de personalitats com ara Enric Prat de la Riba, Josep Irla, Pompeu Fabra i Nicolau d’Olwer, participà activament en la vida intel·lectual catalana. Col·laborà en
diaris i revistes —La Veu de Catalunya, La Publicitat o la Revista de Catalunya, fundada per ell l’any 1929— alhora que cooperava críticament amb diverses formacions polítiques: Acció Catalana, Acció Republicana de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya.
Fou un dels intel·lectuals més interessats a divulgar la causa nacional de Catalunya —Història nacional de Catalunya (1922-1934), àmplia síntesi de les institucions, la cultura, les estructures socials i l’activitat
econòmica del poble català— i a teoritzar sobre l’activitat política amb assaigs solvents —Història dels moviments nacionals (1911); Debats sobre catalanisme (1915); Les valors ideals de la guerra (1916);
Nacionalisme i federalisme (1917); Els polítics catalans (1929); Defensa de la democràcia (1930); Catalunya i la República (1931); Els
darrers dies de la Catalunya republicana(1940).
Com a escriptor, destacà per l’estil periodístic clar i precís, ben bé el d’un clàssic, amb què descriví paisatges, medità sobre esdeveniments
i reflexionà sobre situacions —Teatre de la natura (1928); Teatre de la
ciutat (1963); 49 articles (1970)—. A més del recull poètic La collita tardana (1947), deixà tres llibretes de poemes inèdits —dues amb versos enllestits i una altra amb esborranys i provatures— que bé caldria editar.