Josep M. Sala-Valldaura
(Gironella, 1947) Fou lector a la Universitat de Salford (Anglaterra) i fins no fa gaire ha estat catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Lleida. La seva poesia, iniciada enmig dels corrents realistes dels anys 70, s’orientà amb En aquest dau del foc (1987), vers una estètica més complexa que es mou entre el classicisme i la modernitat. En aquest sentit, ha esdevingut un dels autors que més ha contribuït a renovar el llenguatge poètic, com es fa palès en els llibres Cardiopatia (1999), Disfresses (2002), Vidre fumat (2005), Flors i carboni (2008) i Daltabaix (2012). Com a assagista i crític literari, a més d’ésser coautor de Les darreres tendències de la poesia catalana (1968–1979), publicat l’any 1980, ha contribuït a difondre l’obra de Joan Vinyoli amb l’assaig Joan Vinyoli (1985). Els seus estudis sobre poètica han estat aplegats a L’agulla en el fil (1987), i a Entre el simi i Plató. Pel curs poètic contemporani (2007) on defineix el caràcter específic del llenguatge poètic alhora que caracteritza la modernitat poètica.